Hace unos días me llegaron a través de Facebook estas fotografías con tres de mis libros: "Un hombre que se parecía a Al Pacino" (2023), "Poeta en Madrid" (2021) y "Cuentos de los otros" (2017). La primera foto es de la filóloga malagueña Mónica Valencia Casal, profesora de lengua y cultura hispánicas en la Universitá degli Studi de Modena e Reggio Emilia, que vive en esta última ciudad del norte de Italia. Las otras fotografías son del escritor Antonio Beltrán Vidal, un gran melómano que vive en Vinaròs, al norte de la provincia de Castellón.
Mientras me tomo el primer café de esta mañana de invierno, pienso en cómo agradecerles esta deferencia por apetecerles entrar en mi particular mundo literario. En el caso de Antonio, busco uno de los relatos en valenciano de mi último libro:
.......................................
"Pep Adsuar i Soto es un humanista y escritor de Alicante, uno de los últimos románticos que he conocido, experto y amante de la poesía de Miguel Hernández y de los libros en toda la extensión del término, que ha elaborado un diccionario en su lengua materna para evitar que desaparezca, aplastada por el dominio del inglés y de la especulación económica. Ha seleccionado a una serie de escritores y los ha relacionado con una hermosa palabra. “Todas las palabras de las que hablaré (de la A a la Z) serán el agua clara y brava de una Mar imaginaria, y a la vez real, que forma parte de nuestro idioma”, dice en la introducción.
Antes de ayer su libro atravesó la puerta de casa. Entre sus páginas lo hizo mi novela "Entrevías mon amour", que también escribí para salvar la memoria de todos los que siempre pierden. Se incluye por la palabra “gloria”, junto a fragmentos de escritores como Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Isabel-Clara Simó, Gabriela Amorós, Joan Fuster, Séchu Sende, Mercè Rodoreda y clásicos como Poe, Lorca, Hernández, Bécquer, Onetti, Marsé, Benedetti, entre otros muchos escritores.
He trobat el vocable glòria en el paràgraf que posaré a continuació i que pertany a la novel·la, de l’escriptor madrileny Justo Sotelo, Entrevías mon amour. Més concretament amb la frase d’ús comú sense pena ni glòria, de la que he parlat al principi. És aquesta una magnífica novel·la, fruit de les reflexions de l’autor envers vivències i paisatges que li són familiars. Fonamentalment es tracta d’un homenatge a la memòria de son pare. Les figures de pare i fill com a protagonistes de la història, donen com a resultat l’expressió d’un pregon sentiment d’amor. Però n’hi ha més, en la novel·la. Realitat i ficció s’associen per tal de fer un relat viu, tremendament enriquidor, que atrapa el lector des del principi, i que no li dóna altra opció que continuar llegint enamorat dels personatges, el moment polític i les circumstàncies d’un barri que es resisteix a veure’s engolit per la gran ciutat.
Justo Sotelo Navalpotro (Nascut a Madrid) és escriptor i assagista. Doctor i Catedràtic d’Economia. Llicenciat i Doctor en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Màster en Estudis Literaris i en Literatura Espanyola.
“Entràrem en Los Faroles a menjar. Només quedava una taula lliure, al costat del lavabo, però no ens va importar asseure’ns allí. Mentre veia al meu pare devorar unes llentilles amb xoriço sense que es queixara del dolor a les mans, vaig pensar que havia arribat l’hora d’anar-nos-en aCotlliure, passant per Sòria i Port Bou, per descomptat. Tal vegada encara seria possible viatjar sense problemes al sud de França; la Guàrdia Civil no s’hauria pres tan de debò la seua cerca com per a remoure el cel i la terra per tal de trobar l’incendiari. El meu pare era un desconegut, un subjecte anònim com tants milions d’espanyols que passen la vida sense pena ni glòria. El seu treball, la seua família, i poc més, així podria resumir-se la seua història. Mai havia protagonitzat una acció important, ni per a bé ni per a mal, encara que se li anara la força per la boca i pretenguera arreglar el món a cada moment.
”Vaig eixir del meu error quan el mòbil es va posar a sonar sense parar”.
("La mar de Paraules", 2021, pp. 186-188).
("Fragmento de mi novela en valenciano", de "Un hombre que se parecía a Al Pacino", Pagés Editors y Universitat de Lleida, 2023, pp. 219-220).
..................................................
Precisamente estoy con Pepe hace año y pico en el Círculo de Bellas Artes, acompañado de Trinidad Seller y Manuel Rico, el presidente de los escritores españoles (en la segunda foto).
A Mónica le regalo esta aria en italiano:
No hay comentarios:
Publicar un comentario