Pep Adsuar i Soto (en la fotografía) es un humanista y escritor de Alicante, uno de los últimos románticos que he conocido, experto y amante de la poesía de Miguel Hernández y de los libros en toda la extensión del término, que ha elaborado un diccionario en su lengua materna para evitar que desaparezca, aplastada por el dominio del inglés y de la especulación económica. Ha seleccionado a una serie de escritores y los ha relacionado con una hermosa palabra. "Todas las palabras de las que hablaré (de la A a la Z) serán el agua clara y brava de una Mar imaginaria, y a la vez real, que forma parte de nuestro idioma", dice en la introducción.
Antes de ayer su libro atravesó la puerta de casa. Entre sus páginas lo hizo mi novela "Entrevías mon amour", que también escribí para salvar la memoria de todos los que siempre pierden. Se incluye por la palabra "gloria", junto a fragmentos de escritores como Salvador Espriú, Vicent Andrés Estellés, Isabel-Clara Simó, Gabriela Amorós, Joan Fuster, Séchu Sende, Mercé Rodoreda y clásicos como Poe, Lorca, Hernández, Bécquer, Onetti, Marsé, Benedetti, entre otros muchos escritores. Su cariñosa dedicatoria, también en valenciano, se encuentra en la tercera fotografía.
"He trobat el vocable glòria en el paràgraf que posaré a continuació i que pertany a la novel·la, de l'escriptor madrileny Justo Sotelo, Entrevías mon amour. Més concretament amb la frase d'ús comú sense pena ni glòria, de la que he parlat al principi. És aquesta una magnífica novel·la, fruit de les reflexions de l'autor envers vivències i paisatges que li son familiars. Fonamentalment es tracta d'un homenatge a la memòria de son pare. Les figures de pare i fill com a protagonistes de la història, donen com a resultat l'expressió d'un pregon sentiment d'amor. Però n'hi ha més, en la novel·la. Realitat i ficció s'associen per tal de fer un relat viu, tremendament enriquidor, que atrapa el lector des del principi, i que no li dóna altra opció que continuar llegint enamorat dels personatges, el moment polític i les circumstàncies d'un barri que es resisteix a veure's engolit per la gran ciutat.
Justo Sotelo Navalpotro (Nascut a Madrid) és escriptor i assagista. Doctor i Catedràtic d'Economia. Llicenciat i Doctor en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Màster en Estudis Literaris i en Literatura Espanyola.
“Entràrem en Los Faroles a menjar. Només quedava una taula lliure, al costat del lavabo, però no ens va importar asseure'ns allí. Mentre veia al meu pare devorar unes llentilles amb xoriço sense que es queixara del dolor a les mans, vaig pensar que havia arribat l'hora d'anar-nos-en a Cotlliure, passant per Sòria i Port Bou, per descomptat. Tal vegada encara seria possible viatjar sense problemes al sud de França; la Guàrdia Civil no s'hauria pres tan de debò la seua cerca com per a remoure el cel i la terra per tal de trobar l'incendiari. El meu pare era un desconegut, un subjecte anònim com tants milions d'espanyols que passen la vida sense pena ni glòria. El seu treball, la seua família, i poc més, així podria resumir-se la seua història. Mai havia protagonitzat una acció important, ni per a bé ni per a mal, encara que se li anara la força per la boca i pretenguera arreglar el món a cada moment.
Vaig eixir del meu error quan el mòbil es va posar a sonar sense parar”.
("La mar de Paraules, 2021, pp. 186-188).
Si ya se sabe que escribo porque soy feliz, da gusto seguir siendo escritor con estas cosas.
What do you want to do ?
New mail
No hay comentarios:
Publicar un comentario